Quatre en un taxi
Repàs cada setmana dels temes d'actualitat d'una manera sosegada i analítica amb convidats de diferents àmbits, durant 120 minuts fiquem en marxa el taxi a les nits d'Aldaia Ràdio i de la Xarxa d'Emissores Municipals Valencianes.
Subscriu-te
Arxius, memòria i música d’arrel
Presentació del programa (episodi 144 de la segona etapa) com una proposta setmanal que mira la realitat “des de l’altre costat del finestral”. Es fan referències iròniques a esdeveniments polítics recents (dimissions, declaracions judicials) que marquen el to crític i satíric de l’inici.
S’escolten cançons d’un grup valencià que narren les peripècies del poble sota governs de la “dretona valenciana” i denuncien la corrupció electoral. Les lletres defensen la llengua pròpia, condemnen els intents de retallar-la i apel·len a la unitat popular (Muixeranga, muralles, botiflers). Es reivindica viure “per damunt de tot” i es crida a fer política des de casa, amb la senyera i la memòria pròpies.
Nova peça musical, amb to satíric, que retrata la relació desigual amb Espanya: com més t’hi oposes, més se t’“arrapa”. S’hi esmenten l’endacari Barretxe i Carod Rovira, i es critica la mala fe d’“alguns d’Espanya” que no suporten la dissidència. El tema insisteix en les tensions centre-perifèria i les resistències nacionals basca i catalana.
Es repassen efemèrides compreses entre el 6 i el 12 de novembre. Es destaquen: el títol mundial de Nico Terol (2012), la reprovació al ministre Alfonso Dastis (2017) per mentir sobre l’escola catalana, la vaga general dels CDR (2017), el dia internacional contra el racisme i els inventors, la vaga indefinida anunciada pels farmacèutics valencians (2012), i la mort de Montserrat Roig (1991) i Miquel Martí i Pol (2013). La secció vincula calendari cívic, memòria política i referents literaris.
S’insereixen fragments musicats que evoquen sequera, prohibició del vent, paraules i pensament, generant una atmosfera d’ofegament i silenci imposat. Tot i la repressió, “la remor persisteix”, simbolitzant la resistència latent de la societat davant les prohibicions d’expressar-se i pensar.
Es recorda el 12 de novembre de 1989, data de la mort de Dolores Ibárruri, la Pasionària. Des dels arxius sonors es recupera un fragment d’un discurs de 1936, on es crida el poble d’Espanya a lluitar fins al final contra el feixisme, a defensar les llibertats populars i a unir-se en un sol front. Es reforça la memòria antifranquista i la defensa de la democràcia.
S’emet una cançó que narra el retorn a la Serra de Pàndols, escenari de la Batalla de l’Ebre, amb imatges de sabates de xauxa, bales, metralla i fang. Es vincula el present amb la memòria de 1938, posant en relleu la persistència de les cicatrius de la guerra en el paisatge i la memòria col·lectiva.
Es presenta la secció “Tercera persona” com un programa viatger de la Xarxa d’Emissores Municipals Valencianes. La convidada és Pilar Sánchez Julià, llicenciada en Geografia i Història i Biblioteconomia, directora de la Biblioteca i Arxiu Municipal d’Aldaia, i autora de publicacions sobre inundacions històriques a la comarca de l’Horta.
Pilar Sánchez defensa que els arxius municipals són fonamentals, primer per a tràmits administratius i després per a la recerca històrica. Explica que abans semblava que hi havia més interès investigador, possiblement per l’efecte de les noves tecnologies. Sobre biblioteques, remarca el seu dinamisme actual: activitats per a tots els públics, fons ampliats i actualitzats, i un canvi d’usuari, amb molta més presència de població adulta i jubilada amb interessos culturals. Les biblioteques esdevenen el servei cultural amb més hores d’atenció al públic.
Pilar explica que la seua relació amb els llibres ve de sempre: des de xiqueta li agradava molt llegir, i això ha marcat la seua trajectòria. A continuació, s’emet una cançó coral i festiva (“Qualsevol nit pot sortir el sol”) que actua com a interludi, celebrant la cultura popular i l’imaginari compartit de contes, personatges i clàssics.
Es reprèn l’entrevista amb Pilar centrada en la gran barrancada d’ara fa un any. Explica que la biblioteca, situada al costat del barranc, va rebre prop d’1,70 m d’aigua i fang, perdent més de 50.000 llibres (especialment a la sala infantil) i molt de mobiliari i equipament. L’arxiu, ubicat en locals a peu de carrer, va veure’s afectat en un 40% dels seus fons, que es van banyar i han hagut de ser traslladats a València i a l’Arxiu del Regne per a restauració i estabilització contra fongs. Es descriu la feina contrarellotge per salvar el màxim possible i la situació de dispersió actual de la documentació.
Tot i el desastre, la biblioteca ha reobert en vuit mesos. S’ha hagut de reformar completament l’espai (terra, parets, portes, tractament anti-fongs) i s’ha reconstruït el mobiliari amb donacions d’institucions com la Universitat de València, la Complutense de Madrid i biblioteques de Barcelona. Paral·lelament, particulars, institucions i empreses han donat llibres i diners per adquirir-ne de nous. Actualment la biblioteca disposa d’uns 22.000 exemplars, havent recuperat més de 15.000 en vuit mesos, i preveu ampliar encara més el fons amb subvencions ministerials.
Es reflexiona sobre si el color polític dels governs municipals influeix en el suport a la cultura. Pilar opina que sí, però sovint pesa més la sensibilitat personal de qui ocupa la regidoria o l’alcaldia. Les biblioteques no donen grans imatges mediàtiques, per la qual cosa poden quedar relegades davant altres àrees més visibles. Quan hi ha responsables polítics sensibles a la cultura, milloren els pressupostos i el recolzament institucional.
Pilar explica la fragilitat del paper i les tintes, molt sensibles als canvis de temperatura, humitat, plagues i mala manipulació. Defensa la necessitat d’instal·lacions adequades amb control climàtic i de plagues, sovint insuficients al territori valencià. La digitalització ajuda a preservar els originals, ja que permet consultar còpies digitals i, si es pengen en línia, facilita l’accés als investigadors que no poden desplaçar-se. Tanmateix, per a la gestió diària administrativa sovint es requereixen encara els originals.
Es destaca que un arxiu municipal guarda documentació administrativa però també pot recollir fons d’entitats i associacions locals, la qual cosa enriqueix molt el seu valor cultural. Pilar lamenta que moltes associacions no tinguen el costum de dipositar la seua documentació; quan desapareixen, sovint es perd tot (fotografies, programes, cartes, etc.). Es remarca la importància de conservar arxius per no perdre memòria i identitat, citant Raimon: “qui perd els orígens perd identitat”, i evidenciant que cada poble té tradicions i festes pròpies que el diferencien del veí.
S’emet la cançó “Jo vinc d’un silenci” (Raimon), que parla de classes subalternes, esforç, lluita constant i necessitat de trencar el silenci per recuperar la identitat. La peça reforça les idees expressades sobre la importància dels orígens, la memòria i la resistència, i serveix de pont entre la reflexió sobre arxius i la concepció de país.
Pilar defensa una mirada oberta cap als arxius: són institucions útils per a tota persona amb interès investigador, encara que no hi haja un tracte tan directe amb la ciutadania com a la biblioteca. Davant la preocupació per una deriva autoritària i ultra, afirma que la lectura i la cultura són essencials per desenvolupar pensament crític i detectar notícies falses. Llegir obre la ment i dona eines per contrastar informacions. Les biblioteques i arxius es reivindiquen així com a mur de contenció cultural i democràtica.
Es discuteix la possibilitat d’incorporar als arxius municipals documentació no estrictament municipal: materials de falles, entitats, fotografies d’actes, etc. Es posa com a exemple que l’Arxiu del CIRA pot acollir fons diversos. Pilar lamenta que la ciutadania sovint no pensa en l’arxiu com a destí per als papers familiars; quan moren les persones, els hereus solen desfer-se de cartes, fotografies o documents que podrien ser valuosos. La història del teatre local d’Aldaia n’és un exemple paradigmàtic: se sap que va existir un moviment teatral ric, però gairebé no se n’han conservat documents. Les riuades successives també han destruït molta documentació privada.
Pilar confirma que a Aldaia cada barrancada comporta pèrdua de patrimoni. Recorda que ja en el segle XII hi ha notaris que es queixen de pèrdues documentals per “diluvis”. Subratlla que inundacions, catàstrofes naturals i guerres són els principals factors de destrucció d’arxius. Posant exemples de conflictes internacionals, destaca que arxius i biblioteques són sovint objectiu prioritari, malgrat tractats que en teoria els protegeixen. Es torna a insistir en la necessitat de digitalitzar els fons antics, tot i les limitacions pressupostàries.
La conversa se centra breument en el finançament: les biblioteques solen tenir poca dotació pressupostària, i els arxius, sovint, ni tan sols tenen partida específica per mobiliari, activitats o digitalització. Aquest dèficit econòmic condiciona greument la capacitat de conservar i difondre el patrimoni documental.
S’emet la cançó “Va com va”, que denuncia les desigualtats, l’herència injusta, la resignació i el cansament del “va com va”. La lletra expressa indignació i voluntat de plantar cara, connectant amb els temes de crítica social i necessitat de canvi que travessen l’episodi.
Abans d’acomiadar-se, Pilar descriu l’estat actual de la biblioteca: la veu “molt bonica”, amb una sala molt lluminosa oberta a un jardí que gairebé sembla el Carib, i amb un fons ampliat amb molts llibres nous. Explica que durant molt de temps va tenir insomni per la incertesa del després de la riuada: com es resoldria tot, si es podria reobrir la biblioteca. Ara considera que n’han eixit i que encara estaran millor amb la nova biblioteca al carrer Major, a l’antic col·legi Mariano Benlliure, on també s’ubicarà l’arxiu en una planta alta que hauria evitat les inundacions si haguera estat operativa abans.
Es plantegen tres verbs preocupants: censurar, destruir, amagar. Pilar reflexiona que són paraules que tornen recurrentment al llarg de la història. Defensa que la ciutadania ha de ser conscient que no es pot acceptar la censura ni l’ocultació d’informació, perquè suposen enganyar la gent. Reivindica una societat que reclame els seus drets i lluiti contra aquestes pràctiques.
El presentador agraeix a Pilar el seu temps i la finestra de futur que obre sobre el paper dels arxius i biblioteques com a referents socials. Després de l’acomiadament formal, s’emet una peça musical amb una veu femenina que convida a pujar a una barca col·lectiva, que es va omplint de dones (“bruixes d’ahir, bruixes d’avui”), com a metàfora d’aliança, empoderament i apropiació de la nit, amb un fort simbolisme feminista i comunitari.
Es recorda de nou què és “Tercera persona” (programa itinerant de testimonis rellevants) i tot seguit es presenta “A Tornadia”, un programa dedicat a la difusió de música valenciana i novetats discogràfiques, produït per Ràdio Pego amb suport de Més de Mil per a la Xarxa d’Emissores Municipals Valencianes. Es dona pas al grup Solc, de Vinaròs, que beu del paisatge del nord de Castelló i les Terres de l’Ebre.
Es descriu Solc com un grup capaç de portar música per tota la comarca, amb repertori que va de la música tradicional (pasdobles, boleros, tangos) a la moderna. S’ofereix un primer tast sonor que mostra la combinació d’arrels tradicionals i renovació estilística.
S’introdueix el disc “Herència” com a expressió de l’interès de Solc per la música tradicional valenciana. Jordi Sanz explica la composició del grup i les trajectòries de Pau Puig, Joan Cid i ell mateix, tots vinculats d’una manera o altra a la música d’arrel. Relata com el grup decideix fer música tradicional “a la seua manera”, inspirant-se no en referents nord-americans sinó en les arrels més pròximes (Ports, Maestrat, Terres de l’Ebre), incorporant ritmes i melodies tradicionals amb harmonies i estètiques actualitzades.
Jordi afirma que el grup busca apropar la gent a la seua música d’arrel, tot aconseguint que persones que no s’identifiquen amb la música tradicional descobreixen que els pot agradar. A més de l’objectiu de recuperació cultural, hi ha una dimensió de crítica social: algunes lletres, com la de la peça “Herència”, qüestionen el model urbanístic i projectes com el Castor a Vinaròs, i es poden llegir en clau de denúncia i consciència ecològica.
S’escolta un tema que juga amb la repetició del vers “Et busco i ets al meu costat”, amb una atmosfera íntima i emotiva. La lletra combina imatges oníriques i quotidianes, al voltant de la presència de l’altre i del vincle afectiu, mentre la música manté l’equilibri entre senzillesa i textures properes a la música d’arrel.
El presentador destaca la sonoritat “nua i transparent” de Solc, amb la música ètnica com a centre. Es comenta que Herència no és només un CD, sinó un llibre-disc de 64 pàgines amb fotografies i textos de diversos autors. Jordi explica que, per coherència amb la filosofia artesana del grup, es va optar per un micromecenatge casolà i un control propi de l’edició i disseny, a càrrec del cantant Sebastià Redó.
Jordi explica que Solc no va compondre pensant directament en el disc, sinó que va crear peces i, posteriorment, va seleccionar-ne 11 per a l’àlbum. Un cop triades, es va treballar l’ordre per construir un recorregut coherent, començant per un tema més “de carrer” (Vall Pla del Tiritx) gravat en una sala de manera més crua, amb dolçaina, tabal i guitarró. El número 11 és fruit de la selecció, sense un significat especial.
S’escolta una peça que parla de la “terra de la gent sense sol”, on les autoritats recullen la llum per por de la seua força. La cançó descriu un poble que amaga llum a les butxaques i conspira en veu baixa, en una clara metàfora de la resistència en contextos d’opressió. La música combina melodies d’arrel amb un to evocador, reforçant el missatge de lluita i esperança.
El presentador subratlla que Herència reflecteix el pas de múltiples cultures per les terres valencianes: el llegat àrab, la condició de territori de trànsit i la influència de les diverses ribes de la Mediterrània. Es remarca que Solc ha construït un llibre-disc, amb textos de figures com Carles Santos o Feliu Ventura, que amplia el sentit del projecte més enllà de la música.
S’emet una cançó centrada en el riu Ebre, on les oliveres saluden el mestre, les roques “es molen el nas” i el riu es converteix en artèria palpitant que alimenta la mar. La lletra barreja imatges geològiques i vegetals, descrivint el riu com a factor modelador del paisatge i de la vida de la gent, en coherència amb la mirada territorial del disc.
Jordi afirma que Solc vol deixar empremta en el mapa musical de l’àmbit lingüístic. Remarca que la zona dels Ports, Maestrat i Terres de l’Ebre és molt rica en música tradicional (dolçainers, gaiters amb tocs hereus dels antics), però poc coneguda fora del món especialista. Recomana assistir a danses i festes locals per comprovar la potència de la rítmica i les amalgames que connecten amb altres zones mediterrànies, i defensa que aquesta realitat mereix reconeixement i presència dins l’espai cultural compartit.
Es desenvolupa la idea del llibre-disc: els membres del grup senten que el CD per si sol no reflectiria tot el que és Solc. El llibre permet seguir les lletres, llegir textos d’autors convidats i entendre els contextos i inspiracions de cada peça. Malgrat encarir el producte, consideren que val la pena per oferir una experiència més completa, on la música es combina amb literatura i fotografia.
Jordi reconeix que 11 temes no són suficients per mostrar tota l’amplitud del que fan. Al directe ja toquen peces amb instruments que no apareixen al disc. Expressa el desig que Herència siga només el primer pas d’un camí llarg, amb futurs treballs que permeten apreciar la totalitat del seu univers sonor.
S’escolta una peça amb text poètic i imatges surrealistes: palaus que esdevenen runes, troncs, boires tenebroses, lluna convertida en paper trist. La cançó juga amb la descomposició de símbols de poder i de seguretat, mentre el sol i el mussol esdevenen figures ambigües. El to reforça la dimensió literària del projecte, en diàleg amb el llibre que acompanya el CD.
Es fa un repàs detallat dels instruments que utilitzen els cinc membres de Solc (guitarres, lleut, guitarró, diverses percussions, contrabaix, baix elèctric, saxos, dolçaina, bansuri). Es defineix Herència com un recull de formes i cants tradicionals que volen reflectir el passat històric però també l’esdevenidor. Jordi explica que al disc col·laboren dos percussionistes externs en una rumba, incorporant bongos, palmes i altres elements més moderns.
Jordi relata que cada tema té una història pròpia: alguns provenen de danses com les guerreres de la Todolella (el “tíntaro”), altres de jotes, altres de melodies sorgides a la dutxa que Sebas grava i porta al grup. Diversos membres (Sebas, Jordi, Pau, Joan, Rafa) aporten idees i composicions. La creació és col·lectiva i flexible, alimentada tant per la tradició com per experiències personals i experiments rítmics.
Solc se sap part de l’escena de música en valencià, i creu que queda molt terreny per recórrer. Esperen continuar traient treballs, però assenyalen que els concerts són la seua principal motivació: els donen energia per assajar, crear, comentar temes d’actualitat i expressar-los en cançó. El funcionament assembleari del grup, sense lideratge únic, alimenta aquesta dinàmica col·lectiva.
S’emet una peça amb text que parla de paisatges de sargantanes i argelagues, cicles de pluja, marges que es desfaran, i una advertència final: cal assegurar que no estem consumint una “imitació de vida”. Es convida a obrir les ales i escapar de la “proveta” cap al vent, amb imatges de metamorfosi i alliberament. L’èmfasi recau en la necessitat de viure de manera autèntica i lliure.
El programa A Tornadia destaca la naturalitat amb què Solc expressa el seu cant, i es suggereix que qui haja escoltat el programa sentirà la necessitat d’anar a la seua botiga de música a buscar el llibre-disc. El presentador agraeix a Jordi Sanz l’acompanyament i tanca l’espai, reforçant la idea que aquest format serveix per descobrir i aprofundir en noves propostes musicals valencianes.
S’escolta una cançó que denuncia que allò que s’ha guanyat amb suor és posat en perill pels “mercats” i que seran els fills dels fills qui hauran de pagar aquesta “malesa”. Es critica que el present s’haja convertit en llastre del futur. La peça tanca el fil de crítica social i econòmica que ha aparegut al llarg de l’episodi.
El presentador tanca el programa recordant que la proposta vol situar-se a l’altre costat de la notícia i oferir relats que els grans mitjans no expliquen. Es dona crèdit a la conducció del “taxi” radiofònic, a la locució i a la part tècnica. Es convida l’audiència a retrobar-se la setmana següent, agraint la seua amabilitat, paciència i estima, i es clou amb una darrera salutació de comiat.
Visió general de l’episodi
Aquest episodi combina reflexió política i històrica, una entrevista en profunditat sobre arxius i biblioteques a Aldaia i una extensa presentació musical del grup Solc, vinculat a la música d’arrel mediterrània.
L’estructura del programa es pot resumir en tres grans blocs:
- Inici polític i satíric: context de l’actualitat política, crítica del centralisme espanyol i de la dreta valenciana a través de cançons de caire reivindicatiu.
- Memòria, arxius i biblioteques: conversa amb Pilar Sánchez Julià, responsable de la Biblioteca Pública i de l’Arxiu Municipal d’Aldaia, centrada en la importància dels arxius, els efectes devastadors d’una barrancada (DANA) sobre el patrimoni documental i el paper de la lectura i la cultura davant les derives autoritàries.
- Espai musical “A Tornadia”: entrevistes i temes del grup Solc, que treballa la música tradicional valenciana i mediterrània des d’una òptica contemporània, amb un llibre-disc titulat Herència que reivindica arrels, territori i compromís social.
1. Obertura del programa i sàtira política
1.1. Presentació del format
- S’identifica el programa com el número 144 de la segona etapa de la proposta setmanal, que vol situar-se “a l’altre costat del finestral” per oferir una visió diferent de la realitat.
- Es fa referència a esdeveniments polítics recents, dimissions i declaracions judicials, amb un to clarament irònic i crític.
1.2. Cançons de crítica política i nacional
Es projecten diverses peces musicals que funcionen com a comentari polític cantat:
- Crítica a la “dretona valenciana”: cançó que narra les magarrufes econòmiques, el dopatge electoral i la corrupció vinculada a governs autonòmics i locals.
- “Per damunt de tot viurem”:
- Defensa de la llengua pròpia i rebuig als intents de retallar-la o amagar-la. - Referències a botiflers, lleis i muralles que volen limitar drets i identitat. - Invitació a “armar la Muixeranga” com a símbol de resistència col·lectiva.
“Si la llengua que parles diuen que és llarga, no deixes que la tallen per escurçar-la… i amb la llengua tallada perds la paraula.”
- “I això és Espanya”:
- Metàfora de la relació centre-perifèria: com més t’hi oposés, “més se t’arrapa”. - Referències a figures polítiques com Barretxe o Carod Rovira i la reacció espanyola davant les demandes nacionals basques i catalanes.
Aquest bloc situa el programa en una línia crítica, sobiranista i de defensa de la llengua i la cultura pròpies.
2. “Dates i fets”: efemèride setmanal
2.1. Calendari cívic i memòria recent
Es repassen efemèrides entre el 6 i el 12 de novembre:
- 6 de novembre – Dia Internacional per a la Prevenció de l’Explotació del Medi Ambient en Guerres i Conflictes.
- Record del títol mundial de Nico Terol (2012) en 125cc al Circuit Ricardo Tormo.
- 7 de novembre 2017 – Reprovació al Congrés del ministre d’Exteriors Alfonso Dastis per mentir sobre l’ensenyament a l’escola pública catalana.
- 8 de novembre 2017 – Vaga general convocada pels CDR i sindicats en protesta pels empresonaments polítics catalans; es comenta que al País Valencià la repercussió fou limitada però seguida amb atenció política.
- 9 de novembre – Dia internacional contra el racisme, feixisme i antisemitisme i també Dia Internacional dels Inventors.
- Referència a la vaga indefinida anunciada pels farmacèutics valencians (2012) per impagaments de la Generalitat.
- 10 de novembre – Dia de la ciència per la pau i el desenvolupament.
- Record: mort de l’escriptora Montserrat Roig (1991) i la seva influència sobre les lletres catalanes i valencianes.
- 11 de novembre – Dia Mundial de la Qualitat de Vida.
- Es recorda la mort de Miquel Martí i Pol, poeta popular molt musicat per cantautors com Lluís Llach, Paco Muñoz, Ovidi Montllor, entre d’altres.
Aquest tram intercala fragments musicats de poemes, reforçant el lligam entre memòria històrica, poesia i música de protesta.
2.2. Dolores Ibárruri “La Pasionària”
- Es tanca la secció amb el 12 de novembre 1989, data de la mort de Dolores Ibarruri, “La Pasionària”.
- S’emet un discurs de 1936 en castellà on es crida a:
- La defensa de les llibertats populars. - La lluita contra el feixisme. - La mobilització de dones i homes en un front únic.
“Pueblo de España, en pie… Todos contra el fascismo, un solo frente, una sola unión.”
Això reforça el fil conductor de memòria antifranquista i resistència democràtica.
3. “Tercera persona”: arxius, biblioteques i barrancades
3.1. Presentació de la convidada
Es presenta la secció “Tercera persona” com un programa que recorre la geografia per donar veu a persones i entitats de prestigi.
La convidada és Pilar Sánchez Julià:
- Llicenciada en Geografia i Història i en Biblioteconomia i Documentació.
- Directora de la Biblioteca Pública i Arxiu Municipal d’Aldaia.
- Membre del Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes Valencians.
- Investigadora sobre inundacions històriques a Aldaia i altres poblacions de l’Horta.
3.2. Necessitat dels arxius municipals
Pilar Sánchez subratlla que els arxius són fonamentals:
- En una primera fase, serveixen a la ciutadania per a gestions administratives (títols, edificis, expedients, etc.).
- Amb el temps esdevenen clau per conèixer la història local i el seu desenvolupament social, cultural i urbanístic.
També apunta que:
- Anys enrere hi havia més interès investigador, probablement perquè les noves tecnologies han desplaçat part de la recerca fora de l’espai físic de l’arxiu.
- Molts arxius contenen “tresors amagats”, però no sempre són fàcilment accessibles per falta de recursos i condicions adequades.
3.3. Destrucció i fragilitat del patrimoni documental
Es detalla la fragilitat dels fons d’Aldaia:
- L’arxiu ha patit inundacions i cremes en diversos moments històrics.
- Es recorda especialment la crema de la documentació l’octubre de 1936, quan homes armats obligaren a cremar papers a la plaça:
- La documentació municipal contínua només des de 1936. - Del segle XVII hi ha pocs documents, no en sèries completes.
Això evidencia com guerres, catàstrofes naturals i conflictes són els grans enemics dels arxius.
3.4. Biblioteques com a espais culturals dinàmics
Sobre les biblioteques, Pilar defensa que actualment són llocs molt dinàmics:
- Programen activitats per a tots els públics i interessos.
- Han ampliat i actualitzat molt els fons.
- Hi ha hagut un canvi social important:
- Abans hi anaven sobretot xiquets a fer deures. - Ara hi ha molta població adulta i jubilada amb bona formació i un gran interès per la lectura i la cultura.
“Les biblioteques són, segurament, el servei cultural amb més hores d’atenció al públic d’un poble.”
Això les converteix en una mena de far cultural local.
3.5. Impacte de la DANA/barrancada sobre Aldaia
Una part central de l’entrevista és la barrancada devastadora d’ara fa un any que va afectar especialment Aldaia:
- Biblioteca:
- Situada al costat del barranc, va rebre aproximadament 1,70 m d’aigua i fang. - Es van perdre més de 50.000 llibres; només es van salvar els que eren a la prestatgeria més alta. - La sala infantil, amb prestatgeries baixes, va quedar pràcticament arrasada. - També es van perdre ordinadors, mobiliari, cadires i prestatgeries.
- Arxiu Municipal:
- La documentació estava en locals a nivell de carrer; es calcula que el 40% del fons es va banyar. - Part de la documentació s’ha enviat a València i a l’Arxiu del Regne per a restauració i estabilització contra fongs. - Hi ha un problema de dispersió actual: fons repartits per locals distints per evitar humitats.
Malgrat la magnitud del desastre, la biblioteca ha pogut reobrir en vuit mesos gràcies a:
- Reformes integrals: terra, portes, parets, tractaments anti-fongs.
- Donacions de mobiliari de la Universitat de València, la Complutense de Madrid, biblioteques de Barcelona, etc.
- Donacions massives de llibres per part de particulars, institucions i empreses, i compra de fons nous amb ajudes ministerials.
Actualment:
- Hi ha 22.000 exemplars i s’han recuperat més de 15.000 llibres en vuit mesos.
- Encara falten molts registres per catalogar, però es preveu una col·lecció “magnífica” amb nous lots de llibres.
“A cada barrancada, a Aldaia, perdem patrimoni.”
3.6. Suport polític i pressupostari a la cultura
Pilar reflexiona sobre la relació entre governs municipals i cultura:
- L’orientació política pot influir, però sovint pesa més la sensibilitat personal dels càrrecs responsables.
- Problemes estructurals:
- Biblioteques amb poc pressupost. - Arxius que sovint no tenen partida pròpia ni per mobiliari, digitalització o activitats.
Això contrasta amb la importància dels arxius per a la memòria i identitat local.
3.7. Conservació, digitalització i bones pràctiques
Sobre la conservació de documents:
- El paper i les tintes són molt sensibles a:
- Canvis de temperatura i humitat. - Plagues (insectes, rosegadors). - Manipulació inadequada.
- Calen instal·lacions adequades amb control climàtic i de plagues, i polítiques públiques sensibles.
Sobre la digitalització:
- La documentació nova ja es genera en gran part com a expedient electrònic (administració electrònica).
- El repte és digitalitzar els fons antics, però això està limitat pels pressupostos.
- Avantatges de la digitalització:
- Permet consultar còpies digitals i no els originals, allargant la vida dels documents. - Facilita l’accés telemàtic per a investigadors d’arreu.
3.8. Arxius, associacions i memòria col·lectiva
Pilar subratlla que els arxius municipals poden ser una gran font sobre costums i cultura oblidada:
- Conserven la documentació administrativa, però també poden incorporar fons de falles, associacions, entitats culturals i col·lectius locals.
- Es perd molta documentació privada perquè:
- La gent no té la cultura de donar els seus papers a l’arxiu. - Quan mor algú, sovint els hereus llancen fotografies, cartes, documents que podrien tenir un gran valor històric.
Referència a “qui perd els orígens perd identitat” de Raimon: perdre un arxiu és perdre una part de la memòria col·lectiva.
També es mencionen:
- Antics grups de teatre locals molt dinàmics, dels quals s’ha perdut pràcticament tota la documentació.
- Campanyes per recollir fotografies del poble, amb dificultats perquè molts ja havien perdut materials en riuades anteriors.
3.9. Cultura, lectura i deriva autoritària
S’aborda la preocupació per una possible deriva autoritària o ultra a nivell global.
Pilar defensa el paper de la lectura:
- Llegir obre la ment i afavoreix el pensament crític.
- Ajuda a detectar informacions falses (fake news), molt presents en l’ecosistema digital actual.
“Com més formació tens, més fàcil és comparar i saber si allò que t’estan dient és real o no.”
En aquest sentit, les biblioteques són també espais de democràcia i defensa de drets.
3.10. Mirada oberta als arxius
Es comenta que els arxius sovint generen la imatge de:
- Llocs tancats, plens de papers vells i pols, on tot és “d’abans”.
Pilar reivindica que:
- Són recursos oberts a totes les persones amb interès investigador.
- Molts arxius conserven també fotografies i materials no estrictament administratius.
- Amb el futur nou arxiu d’Aldaia, en un edifici adequat, es podrà rebre més documentació no municipal.
3.11. Nou edifici i futur dels serveis documentals
Cap al final de l’entrevista es parla del futur equipament:
- La nova biblioteca i l’arxiu se situaran al carrer Major, en l’antic edifici escolar Mariano Benlliure (les antigues “escoles noves” dels anys 50).
- L’arxiu estarà a la primera planta, cosa que hauria evitat la inundació si hagués estat operatiu abans.
La nova infraestructura es presenta com una finestra de futur perquè:
- Millorarà les condicions de preservació i consulta.
- Pot convertir-se en un referent cultural per al municipi.
3.12. Censura, destrucció i dret a la informació
En el tram final apareixen tres verbs inquietants: censurar, destruir, amagar.
Pilar reflexiona que:
- Són paraules que tornen cíclicament al llarg de la història.
- Amagar informació a la ciutadania és una forma d’engany.
Reivindica:
- Una ciutadania que no accepte la censura.
- La necessitat de reclamar drets d’accés a la informació i la cultura.
4. Espai musical: “A Tornadia” i el grup Solc
4.1. Presentació d’“A Tornadia”
Després de “Tercera persona” s’introdueix “A Tornadia”, programa dedicat a:
- La difusió de música valenciana i de proximitat.
- Les darreres novetats discogràfiques.
- Amb suport de l’editora valenciana Més de Mil i producció de Ràdio Pego per a la Xarxa d’Emissores Municipals Valencianes.
L’episodi se centra en el grup Solc, originari de Vinaròs.
4.2. Identitat i trajectòria de Solc
El grup Solc està format per cinc músics:
- Joan Cid – guitarra espanyola, guitarra acústica, lleut, guitarró i cors.
- Sebastià Redó – veu principal i sintetitzadors.
- Jordi Sanz – tabal, bateria, percussions (pandero quadrat, paella, derbuka, gerra, carabasses, etc.).
- Rafael Iniesta – contrabaix i baix elèctric.
- Pau Puig – saxo soprano, dolçaina i bansuri.
Treballen sobretot la música tradicional valenciana i les músiques mediterrànies amb elements moderns.
4.3. Arrels i formació en música tradicional
Jordi Sanz explica les trajectòries del grup:
- Pau Puig – dolçainer de Vinaròs, amb formació superior (incloent estudis a Barcelona), vinculat a dolçaina tant de carrer com de concert.
- Joan Cid – ve de la música moderna però ha participat en grups de música tradicional com Saragatona, centrats en repertori del sud de Catalunya i nord del País Valencià, amb voluntat de modernitzar les danses tradicionals.
- Jordi Sanz – format amb dolçainers i percussionistes com Alejandro Blay, Diego López, Joan Saura, etc.; ha estudiat també a l’aula de música tradicional de Catalunya (Tortosa) i participa en altres formacions (com Tresmai).
El grup neix d’aquest bagatge compartit i de la voluntat de fer música d’arrel “a la seua manera”.
4.4. El disc “Herència”: concepte i continguts
Solc presenta el seu primer treball, “Herència”, que no es planteja només com un CD, sinó com un llibre-disc:
- Llibre de 64 pàgines amb:
- Fotografies de Manel Veiver i Carlos Lino Vital. - Lletres de Sebastià Redó. - Textos de diversos autors: Sebastià Redó, Alicia Coscollado, Àngel Gil Cheza, Carles Santos, Mònica Espel, Susana Alvella, Josep Bordés (“Pepet”), Feliu Ventura, entre d’altres.
- CD amb 11 temes (no 12):
- Barreja de formes i cants tradicionals amb arranjaments contemporanis. - El primer tema, “Vall Pla del Tiritx”, es grava en format més “de carrer” (dolçaina, tabal, guitarró) per donar una obertura molt arrelada.
Jordi remarca que el número 11 no té una simbologia especial, encara que comente l’anècdota d’instruments de percussió amb tensors en nombre imparell.
4.5. Influències mediterrànies i ètniques
Solc s’alimenta de diverses fonts:
- Música tradicional del nord de Castelló, Terres de l’Ebre, Ports, Maestrat.
- Escolta de músiques d’Egipte, Turquia, Bulgària i altres zones dels Balcans.
Això es tradueix en:
- Rítmiques trencades i amalgames que recorden patrons balcànics.
- Adaptacions d’elements de danses com les dances guerreres de la Todolella (per exemple, el “tíntaro”).
“Volem que les nostres arrels siguen allò que tenim més prop de casa: Ports, Terres de l’Ebre, Maestrat.”
4.6. Objectius culturals i socials del projecte
El treball de Solc té una voluntat clara de fer “solc” al mapa sonor de l’àmbit lingüístic:
- Pretenen aportar una veu pròpia des d’una zona sovint ignorada pels circuits culturals centrals.
- Volen que la seua música servisca per apropiar la gent a les seues arrels:
- Molts espectadors arriben pensant que la música tradicional no els agradarà i surten sorpresos positivament.
- Algunes lletres tenen contingut de crítica social i política:
- El tema “Herència” critica el model urbanístic i projectes com el Castor a Vinaròs. - Altres peces parlen de futur, ecologia i resistència.
4.7. Procés creatiu i micromecenatge
Sobre la manera de treballar:
- Cada peça té origen diferent:
- Algunes provenen de melodies tradicionals adaptades. - Altres sorgeixen d’idees de Sebastià Redó (lletres i melodies, sovint “cans de dutxa”) o aportacions de la resta de membres.
- No es va compondre pensant primer en el disc, sinó que:
- Es van anar creant temes. - Després es va fer una selecció de 11 per al CD i se’ls va ordenar per coherència.
- Micromecenatge “casolà”:
- No utilitzen grans plataformes; prefereixen una producció artesanal i pròxima. - El disseny del llibre el fa el propi Sebastià.
L’objectiu és fer un producte cuidat, manual, coherent amb la filosofia del grup.
4.8. Recepció, projecció i futur de Solc
Sobre la recepció i les perspectives:
- El grup vol fer-se un lloc en l’escena de música en català/valencià i d’arrel.
- Consideren que cal més presència de grups de música tradicional en el mapa musical general.
- Veuen el directe com la “gasolina” del projecte:
- Els concerts alimenten la motivació per assajar, compondre i mantenir la cohesió del grup.
- Funcionen de manera assembleària, sense lideratges forts:
- Totes les decisions creatives i organitzatives es prenen col·lectivament.
Expressen el desig de continuar traient més treballs i ampliar el ventall instrumental i estilístic.
5. Cloenda del programa
L’episodi es tanca amb:
- Recordatori que el programa vol situar-se “a l’altre costat de la notícia” i oferir relats alternatius als grans mitjans.
- Crèdits tècnics: conducció del “taxi radiofònic”, locució i part tècnica.
- Agradiments per la paciència i estima de l’audiència i citació per a la setmana següent.
Al llarg del programa, la música (de cantautors, cançó popular, poemes musicats i el disc de Solc) reforça tres idees clau:
- Defensa de la llengua i la cultura pròpies.
- Memòria històrica i arxius com a base de la identitat col·lectiva.
- Música d’arrel com a vehicle de compromís social, reflexió i continuïtat cultural.