Desviament del barranc, DANA i corrupció política

Repren el programa després d’un intent d’emissió fallit per problemes tècnics. El director aprofita per criticar l’ajuntament: després de més d’un any de la Dana, Aldaia Ràdio continua en precari. Recorda que una ràdio pública no és només un logotip i emissions quan tot va bé, sinó un servei que exigeix compromís i inversió.

Es presenten els col·laboradors (Betsabé, Jordi Talens, Fernando Llagaria, Rafael Perales, Felipe Renteró, Inés s’incorporarà després). Es comenta la manca de música i de mitjans tècnics, i es torna a insinuar que cal un “empenyó” institucional. El to és distès però amb queixa de fons sobre el suport insuficient a la ràdio municipal.

El director repassa diversos escàndols recents: entrada a presó de figures vinculades al PSOE (Coldo i Ábalos) i condemna del primer Fiscal General de l’Estat per part del Tribunal Suprem. Critica que ningú dimitisca fins que no hi ha sentència i dona per probable un indult. Reivindica la judicatura com a tercer poder i últim mur de contenció davant l’executiu, reclamant defensar-la davant els atacs del govern central.

S’esmenta l’acord entre PP i Vox que fa president de la Generalitat a Pérez Llorca. A la taula es considera una conseqüència lògica del resultat electoral: dos partits legals i constitucionals arriben a un pacte de govern. Es planteja com un fet assumit, sense grans sorpreses.

S’avança que al programa es comentarà el darrer ple municipal d’Aldaia i que Felipe anirà informant. Es recupera un assumpte perdut en l’emissió fallida: la situació de les xemeneies dels “racholares” (béns d’interés cultural abandonats). Es passa una cançó dedicada al president del govern i es manté el to crític amb l’ajuntament per l’estat de la ràdio.

El director pregunta si s’ha excedit amb la crítica a l’ajuntament per la lentitud a recuperar Aldaia Ràdio després de la Dana. Betsabé i altres li donen la raó: hi ha sensació de paràlisi al poble i a la ràdio. Fernando matisa que no coneix les prioritats municipals i que almenys poden fer el programa setmanalment, confiant que la resta arribarà amb el temps. Jordi reconeix el gran esforç fet per reobrir, però admet que encara hi ha problemes i que cal assumir-los com a part del camí cap a la normalitat.

S’organitza l’estructura del programa: Felipe explicarà el ple municipal, però abans donen veu a Betsabé perquè resumisca una xarrada tècnica sobre el desviament del barranc, tema estretament lligat a la Dana. S’acorden l’ordre i es dona pas a Betsabé.

Betsabé descriu una xarrada tècnica sobre el desviament del barranc de la Saleta. Explica que el nou traçat entra per la gasolinera i fa un gir de 90°, cosa que augmenta el risc de taponament en episodis de pluges torrencials. Si el túnel col·lapsa, Aldaia quedaria entre dos cursos (el desviament i el barranc actual), convertint el casc antic en una mena d’illa inundada. Defensa la solució de *basses de laminació* successives aigües amunt (miniembassaments sense ser grans preses) per reduir la velocitat i el cabal punta de l’aigua. Jordi recorda que això ja s’havia debatut al programa arran de la Dana. S’esmenta també l’escalada de costos del projecte (de 47 a 90 i ara a uns 200 milions) i que el manteniment del túnel seria competència municipal, externalitzada a una empresa d’aigües.

Jordi defensa que desviar el barranc és una actuació lògica per a una ciutat moderna: cal traure el curs d’aigua del centre i, amb un bon disseny (diàmetre, materials) i manteniment, un túnel pot funcionar segles sense col·lapses. Altres destaquen que les aigües de la Dana arrossegaven cotxes, troncs i palets: un sol vehicle podria obturar el túnel. Es parla del “tanque de tormentas” previ (s’esmenta el pàrquing de Bonaire) per esmorteir cabals. Es recorda que el problema d’Aldaia sempre ha sigut el que plou aigües amunt i la urbanització massiva de zones inundables. Jordi critica durament la Confederació Hidrogràfica del Xúquer per inacció, demanant obres estructurals “muntanya amunt” per protegir tots els municipis de la conca. Es diferencia entre obres locals d’Aldaia (desviament) i grans actuacions de conca general.

Es remarca que les inundacions d’Aldaia venen per l’aigua que baixa dels municipis de dalt, agreujada per polígons i asfalt que acceleren el flux. Jordi respon que un canal net i ben mantingut pot ser una avantatge: l’aigua circula ràpid i sense obstacles. S’insisteix que el problema és la vegetació i els objectes que arrossega l’aigua, no el canal en si. Es parla de casos europeus (Holanda, Rotterdam) on hi ha grans canals i rius per damunt del nivell de la ciutat; segons Jordi, si es fan les obres “amb por” no es fan, però estan provades i funcionen. El director tanca la secció assenyalant que és un tema central que es continuarà tractant, també amb polítics locals al següent programa.

S’emet una cançó sobre l’amistat i el suport mutu. A la tornada, el director anuncia que són ja quasi les 22:30 i presenta Inés Díaz, “l’altra deessa de l’Olimp de La Hora Bruja”, que s’incorpora al debat. Es prepara l’entrada al bloc sobre el ple municipal d’Aldaia.

Felipe Renteró explica que el ple ordinari de novembre es va fer un dijous de finals de mes per problemes amb la documentació dels pressupostos: per un error informàtic l’oposició no va poder accedir a pressupostos i comptes generals, de manera que es van retirar quatre punts (pressupost 2026, plantilla, dació de comptes) i es deixen per a un futur ple o un extraordinari. S’anticipa un pressupost d’uns 34 milions, més d’un 10% de pujada. Es comenta l’aprovació d’un pla contra l’assetjament sexual a la plantilla municipal; Betsabé critica que, sense participar en comissions informatives, com a ciutadana és difícil seguir el detall real dels assumptes locals. Felipe explica que aquests plans són obligatoris per llei i sovint vinculats a subvencions, però la ciutadania no sap bé com se’n fa el seguiment. Després es tracta una moció de Jorge Albert sobre els problemes al carrer Reyes Católicos/Santa Bárbara (zona de pubs): soroll nocturn, botelló, gent orinant al carrer, fins i tot un matalàs cremat. Es proposen sancions estrictes per beure i miccionar al carrer, més presència policial i, eventualment, seguretat privada o horaris reduïts. Es menciona que la policia local està saturada i que Aldaia és un terme molt extens. La moció s’aprova per unanimitat sense esmenes, però els veïns continuen desesperats i encara no veuen canvis efectius.

Es recorda que el dia de la Dana s’estava aprovant el PAMIN (Pla d’Actuació Municipal davant Risc d’Inundacions), adjudicat per contracte menor (uns 14.750 €) a la Universitat Politècnica de València. Compromís presenta una moció per a aclarir l’estat d’aquest pla i demanar informació; el govern respon amb una esmena a la totalitat que gira el sentit de la moció i acaba sent rebutjada pels mateixos proposants. A continuació, es tracta la moció impulsada per Rafa Perales i defensada per la regidora no adscrita per crear un sistema municipal d’alerta i formació ciutadana en cas d’inundacions: localitzar persones vulnerables, coordinar policia i serveis, simular escenaris de Dana, etc. El govern l’esmena parcialment per remetre totes aquestes propostes a l’equip redactor del PAMIN, i la moció final s’aprova per unanimitat. En el torn de precs i preguntes tornen a intervindre veïns afectats pel soroll a Reyes Católicos.

Es reprén la política autonòmica: es comenta el nomenament de Pérez Llorca com a president de la Generalitat després de l’acord PP–Vox. Es debat si la gent vota sigles o persones; jurídicament el vot és a llista de partit, però en municipis la percepció de votar “la persona” és forta. Es discuteix si hauria sigut desitjable convocar eleccions anticipades; alguns ho veurien bé, però reconeixen que el més probable hauria sigut un resultat molt semblant, amb PP i Vox repetint majoria. Es fa el paral·lelisme amb Extremadura, on la presidenta ha convocat eleccions en un context similar, i s’apunta que els partits només arrisquen unes eleccions quan els números interns els són favorables. S’insinua que Pedro Sánchez no convoca generals perquè sap que les perdria malgrat els sondejos oficials.

Fernando i la resta reflexionen sobre la desafecció ciutadana: moltes persones perceben la política com una lluita de poder pel poder, no pel bé comú. S’afirma que sovint els governs **perden** les eleccions més que no guanyar-les l’oposició; es vota com a càstig o com a “mal menor”. Es parla del pes dels programes electorals (que alguns encara llegeixen i valoren) però també del carisma dels líders. Es recorda que la democràcia es basa en la veu del poble (“vox populi, lex suprema”), però es lamenta que la baixa implicació ciutadana facilite que els partits facen i desfacen sense massa control social.

S’obri un llarg debat monogràfic sobre corrupció. Es constata que hi ha corrupció econòmica (casos Coldo, Ábalos…) i institucional (Fiscal General condemnat). Fernando subratlla que la corrupció no és exclusiva dels governs ni d’un sol partit: afecta empreses, policia, poder judicial, exèrcit, Església, etc. Es critica que els mecanismes de control s’han debilitat (per exemple, la creació d’organismes anticorrupció que després s’afebleixen o es neutralitzen quan canvia el govern). Es discuteix el biaix de centrar-se només en casos del PSOE: uns recorden que el PP va estar marcat per Gürtel i altres trames; altres insisteixen que cal fiscalitzar sobretot qui governa ara mateix. El director defensa que la corrupció és inherent a la condició humana i que mai desapareixerà del tot, però es pot reduir. Es fan referències a casos internacionals (Sarkozy, alts càrrecs europeus) per mostrar que és un fenomen global.

Betsabé proposa mesures dures: empreses que participen en pràctiques corruptes no haurien de tornar a contractar amb l’administració mai més. Es debat si la corrupció és proporcional al poder acumulat: com més poder, més temptació i més oportunitats. S’esmenten exemples de grans obres públiques amb sobrecostos i relicitacions a les mateixes constructores. Jordi posa l’exemple de promocions d’habitatge públic amb costos desorbitats per a l’administració. Es parla també de la necessitat de reforçar organismes de control i d’evitar “portes giratòries” jurídiques que permeten esquivar reparos i informes tècnics.

Es discuteix el rol dels funcionaris: alguns participants critiquen que mai es parla d’ells quan hi ha corrupteles, tot i que signen informes, posen reparos i supervisen legalitat. Altres recorden que el **poder de decisió** és polític: els governs poden recórrer a informes jurídics externs per sortejar reparos interns. Es descriu el “truco del almendruco”: un tècnic posa un reparo, però l’equip polític encarrega un informe a un consell jurídic amic que avala l’operació. Es posa en paral·lel amb recórrer al Tribunal Constitucional quan el Suprem pren decisions que no agraden. Es conclou que la responsabilitat és compartida però que el primer responsable és el polític que decideix, i en segon terme l’empresari que ofereix avantatges indeguts.

S’emet una intervenció preparada per Inés Díaz. Amb to reflexiu i contundent, parla de com els representants polítics sovint no estan a l’alçada de la confiança rebuda. Denuncia comportaments que fan olor a abús, a interessos privats disfressats de servei públic, a corrupció. Recorda que darrere de cada firma i cada despesa hi ha milions de ciutadans que compleixen, paguen impostos i no reben privilegis. La confiança en les institucions es trenca quan no hi ha respecte al ciutadà. Inés afirma que res canvia mentre la societat no desperte i recorde que el poder és prestat. Crida a exigir integritat i transparència: mirar cap a un altre costat alimenta l’abús, i acceptar la corrupció és renunciar al respecte que mereixem. Tanca apel·lant a la dignitat, la veritat i la responsabilitat col·lectiva: un país el construeixen els ciutadans conscients del valor de la seua veu.

El director qualifica la peça d’Inés com “la veu de la consciència” i una bona reflexió final després del llarg debat sobre corrupció. Es remarca un problema central: qui hauria de aprovar lleis dures contra la corrupció són els mateixos que es podrien veure afectats, la qual cosa deixa la ciutadania “més perduda que Caracuca”. Es recorda que la setmana vinent tornaran a parlar d’Aldaia i la Dana amb representants polítics locals (excepte Guillermo Luján, que participarà en un altre espai). El programa es tanca amb agraïments a l’equip tècnic i als contertulians, i amb una despedida en to afectuós i irònic, desitjant bons somnis als oients i convidant-los a escoltar la propera edició de *La Hora Bruja*.